La (mala) notícia va arribar per carta certificada, el 5 d’agost de 2026, signada per Xavier Deny, director departamental de Finances Públiques dels Pirineus Orientals. En essència, anunciava que l’associació « Le Plaçot au cœur » no podia acollir-se al règim de mecenatge, que, d’acord amb el Codi general dels impostos (CGI), estableix que les « donacions efectuades pels contribuents a organismes que actuen en favor de l’interès general donen dret a una reducció de l’impost sobre la renda equivalent al 66 % del seu import ».
Vam presentar aquesta sol·licitud de « rescrit » —aquest és el terme consagrat en l’argot de l’administració fiscal francesa— l’agost de 2025, després d’haver aportat un dossier molt complet que incloïa una quinzena de documents: estatuts de l’associació, publicació al Journal Officiel, actes de les tres darreres assemblees generals, balanços financers, etc.
En la carta explicàvem que la nostra associació havia estat creada l’any 2019 per « promoure la rehabilitació i la dinamització del Plaçot », aquest edifici històric de la Menera amenaçat de ruïna i al qual els habitants se senten molt vinculats.
Hi subratllàvem que el nostre objectiu era « crear un espai permanent per compartir el patrimoni històric, cultural i mediambiental del poble, organitzar intercanvis transfronterers amb la Catalunya del Sud, contribuir al desenvolupament d’activitats esportives i de natura i elaborar un atles de la biodiversitat ».
També recordàvem que el març de 2020 —sis mesos després de la creació de « Le Plaçot au cœur »— havia estat elegit un nou Ajuntament, que va treballar intensament per reunir els fons necessaris per dur a terme la rehabilitació.
Durant els sis anys del mandat, l’associació va haver de deixar les seves ambicions en suspens, perquè, senzillament, el Plaçot no era accessible!
A més, anunciàvem que, un any abans de la finalització prevista de les obres, els socis reunits en la seva assemblea general anual havien decidit participar activament en l’esforç de rehabilitació —d’acord amb els estatuts de l’associació— proposant posar en marxa un finançament participatiu (crowdfunding) per contribuir a l’equipament mobiliari de l’edifici, rebatejat com a « Casa per a les activitats de natura i els patrimonis locals ».
Els semblava que es tractava d’un gest de solidaritat del tot natural en un municipi petit i amb recursos limitats, sobretot perquè, arran de la retirada parcial d’un dels principals finançadors, faltaven diners per pagar aquest equipament.
Ara bé, sense mobles ni equipaments, el Plaçot és una closca buida i l’associació no pot dur a terme de cap manera la seva missió!
Finalment, en la nostra carta explicàvem que l’associació signaria un conveni amb l’Ajuntament per aclarir el paper de cadascuna de les parts —la dinamització de l’espai per part de l’associació i la seva gestió per part de l’Ajuntament—, tot especificant que els mobles adquirits continuarien sent propietat de « Le Plaçot au cœur ».
Malauradament! El 22 d’octubre de 2025, vam saber que la nostra sol·licitud de rescrit havia estat denegada, amb l’argument que « l’activitat principal de l’associació consisteix a recaptar fons en benefici de l’Ajuntament de la Menera, amb l’objectiu de rehabilitar un allotjament rural i altres allotjaments, i posteriorment explotar-los comercialment ».
Cosa que, evidentment, és completament falsa! Tal com havíem exposat clarament, el finançament participatiu havia estat concebut com una acció puntual, necessària perquè l’associació pogués desenvolupar la seva missió de dinamització cultural, patrimonial, mediambiental i esportiva.
Curiosament, l’administració fiscal reconeixia que la nostra associació és efectivament « d’interès general » —una condició sine qua non per obtenir el famós rescrit—, ja que compleix tots els criteris exigits: « La seva gestió és desinteressada, tots els seus dirigents són voluntaris, el seu finançament es basa en quotes i subvencions, sense distribució de beneficis, i la seva activitat no té finalitat lucrativa ».
El consell d’administració de « Le Plaçot au cœur » va decidir recórrer contra aquesta decisió, seguint l’assessorament d’un advocat, que va considerar « sorprenent » la decisió del servei de Finances Públiques dels Pirineus Orientals.
El col·legi de segona revisió dels rescrits de la Regió d’Occitània es va reunir el 30 de juny de 2026 a Tolosa, en presència de la presidenta Marie-Monique Robin, el vicepresident Jean-Paul Laïlle i el tresorer David Charrasse, que van ser escoltats per cinc persones (entre les quals hi havia dos estudiants en pràctiques).
Durant l’audiència, van exposar de manera molt detallada totes les activitats que l’associació tenia previst organitzar al Plaçot rehabilitat: cursos de català i de sardanes, tallers de construcció de murs de pedra seca, conferències històriques, intercanvis culturals transfronterers amb la Catalunya del Sud, elaboració d’un atles de la biodiversitat, promoció d’itineraris de senderisme, cursos de ioga, exposicions, etc.
També van explicar que l’associació havia contractat, amb fons propis, una estudiant de segon curs de màster per preparar la dinamització de l’espai i donar-lo a conèixer entre entitats i institucions col·laboradores, tant locals com d’àmbit estatal.
Malauradament! La sol·licitud de l’associació va tornar a ser denegada, amb l’argument que « cap de les activitats previstes no correspon als àmbits enumerats de manera limitativa per la llei (filantròpic, educatiu, científic, social o familiar, humanitari, esportiu, cultural) ».
És incomprensible i profundament injust…
Una de les explicacions plausibles d’aquesta « estranya decisió de l’administració fiscal » és que hi podria haver directrius de l’Estat destinades a limitar la concessió de rescrits, que, al capdavall, redueixen els ingressos a les arques de Bercy…
« Le Plaçot au cœur » podria presentar un nou recurs davant del tribunal administratiu, però, a causa dels terminis —molt llargs—, el consell d’administració ha decidit renunciar-hi per poder posar en marxa el finançament participatiu tan aviat com sigui possible, és a dir, durant la tardor.