«La terra de les mines»
La primera menció de « la Menera » es remunta a l’any 1323. És un nom català que significa « la terra de les mines ». En efecte, des de l’edat mitjana s’exploten al territori jaciments de ferro, coure, plom argentífer, zinc, plata i or. Amb l’aparició de les fargues de tècnica hidràulica, el territori és objecte d’una intensa prospecció durant el segle XIX. El nom també designa el riu de la Menera, que neix al nord del Pla de la Serra, travessa el poble i, finalment, desemboca al Tec, al terme municipal de Serrallonga.
El mineral de ferro extret a la Menera es transporta a llom de mules cap als nombrosos centres metal·lúrgics de l’Alt Vallespir, situats al llarg dels rius —el Tec i tots els seus afluents, entre els quals el riu de la Menera—, on, gràcies a la tècnica de la «farga catalana», es transforma en un ferro molt pur i resistent, reconegut arreu d’Europa. Es ven en forma de barres de ferro, molt apreciades pels ferrers, ferradors i armers.
El Plaçot: un centre d’acollida
L’any 1891, Joseph Coste descobreix un filó de coure al Pla de la Guilla, en una propietat de la família Fabre, que progressivament adquireix totes les concessions mineres de la Menera. El personal i els equips logístics s’allotgen en un edifici construït a l’emplaçament d’un antic molí, a la vora del riu: el Plaçot.
L’any 1910, la vídua Fabre confia l’explotació a una societat marsellesa i transmet totes les concessions a la seva filla adoptiva, la vescomtessa de Thoisy, membre d’una família noble del Rosselló.
L’any 1932, l’hereva posa fi definitivament a l’activitat a causa de la manca de rendibilitat, provocada per l’absència de mitjans de transport adequats i per la impossibilitat de tractar el mineral in situ. Fa donació del Plaçot a les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, que hi creen un centre d’acollida destinat a les òrfenes de la Primera Guerra Mundial.
A finals de gener de 1939, durant « la Retirada », prop de 10.000 republicans espanyols i les seves famílies, que fugen de la dictadura franquista, passen pel coll de Malrem i fan estada a la Menera, on les religioses atenen al Plaçot centenars de ferits i malalts.
Després de ser desarmats al pont de Can Baruti, els refugiats són traslladats al camp de concentració de Ribesaltes.
La « frontera salvatge »
És el sobrenom que les autoritats franceses donaven als pobles de l’Alt Vallespir, dels quals la Menera n’és un exemple perfecte! Situat al fons de la vall, al peu del coll de Malrem, i sense cap carretera fins a principis del segle XX, el municipi només era accessible a peu o a llom de mula pels costeruts camins dels Pirineus.
És una important via de pas entre els dos vessants de Catalunya, que va quedar dividida l’any 1659 pel Tractat dels Pirineus, signat entre Lluís XIV i Felip IV d’Espanya. Abans d’aquesta data, la Menera formava part del Principat de Catalunya, integrat a la monarquia hispànica.
Al segle XIV, una maladreria administrada per germans donats —una comunitat de laics dirigida per un comanador— hi acollia mercaders, traginers, indigents i viatgers que necessitaven atenció, aliments o un lloc on descansar. La presència d’aquesta casa de caritat va afavorir la construcció de l’església de Sant Salvador l’any 1378.
Tres segles més tard, la construcció d’un segon « hospital dels pobres » confirma la vocació hospitalària de la Menera, que també esdevé un refugi ideal per a bandolers, desertors i fugitius de tota mena.
Entre ells, els combatents carlins que, a mitjan segle XIX, sota la bandera de Don Carles, defensen la monarquia i el catolicisme tradicionals contra els partidaris del règim liberal de la reina Isabel II. Catalunya és un dels principals focus del carlisme.
En una conferència pronunciada a la Menera l’any 2020, convidat per l’associació « Le Plaçot au cœur », l’historiador Raymond Sala va explicar que alguns habitants del municipi havien donat suport activament als carlins, que trobaven un refugi acollidor a la rectoria.
De la mateixa manera, els famosos trabucaires, guerrillers catalans vinculats també al contraban, eren acollits amb els braços oberts per una part de la població.
Del contraban a la fàbrica d’espardenyes
Quan, l’1 de novembre de 1830, es planta el plàtan de la Plaça Major, la Menera compta amb prop de 700 habitants. La població viu principalment de l’agricultura, la ramaderia, les mines, el transport a llom de mula —de carbó, gra i fusta—, amb els animals ferrats pel ferrador, i… del contraban.
Segons l’historiador Raymond Sala, el tràfic de mercaderies amb Espanya no era una activitat ocasional, sinó un veritable ofici, practicat amb gran destresa a mitjan segle XIX pels tres germans Coste —un d’ells, Jean, era alcalde de la Menera—, que donaven feina a una quarantena d’homes!
Feien passar tota mena de mercaderies: bestiar, pólvora, tabac, aiguardent,plastres (monedes) i… espardenyes. Part integrant de la indumentària tradicional catalana, aquesta cèlebre sandàlia de lona es fabricava aleshores a la Catalunya del Sud. El contraban permetia evitar els drets de duana.
Després de l’obertura de la primera fàbrica d’espardenyes a Sant Llorenç de Cerdans l’any 1850, s’obren tallers a Serrallonga, Prats de Molló i Ceret.
L’any 1892, els germans Coste —ells, un altre cop!— es reconverteixen en la fabricació d’espardenyes i esdevenen el principal ocupador de la Menera, donant feina a prop de 200 persones, la majoria dones que treballen a domicili.
Propietaris de l’única botiga de queviures del poble, apliquen el sistema de la « llibreta de la botiga », el petit quadern on s’anotaven les compres de les famílies, que es descomptaven del sou consignat a la « llibreta del treball »…
L’any 1921, vuit obrers contraris als mètodes de la fàbrica Coste funden la Unió Obrera, una cooperativa que fabricarà espardenyes fins a l’any 1981.
La seva història va ser explicada per Marie Cabanas-Laïlle, filla del poble que va esdevenir professora d’espanyol, en el seu llibre « De toile et de chanvre ».
